Robatori a Vilafestuc

Aquests últims dies he estat per Barcelona. Coses de la feina, ja se sap. Després del tren fins a Girona i l’autobús a Llimoneta esperava amb candeletes la tartana d’en Pere que em portaria fins a Vilafestuc. Desgraciadament, en Pere s’ha endarrerit i les línies de telèfon de Vilafestuc comunicaven així que he fet nit a l’hostal del poble. L’endemà en Pere ha arribat ben entrat el matí, perseguit pel fumeral negre del seu vell camió Hispano-Suiza de la Segona República. Sense ni temps d’enfadar-me, en Pere ha baixat d’un bot, ha arreplegat les meves coses i m’ha esperonat: «Puja! Avui seus davant!». D’un gest ha llençat la bossa a la caixa i amb un altre salt ha tornat al seu lloc. Tot això en menys de trenta segons i jo amb els ulls com unes taronges.
Hem sortit de Llimoneta a una velocitat impossible per una tartana de l’any de la picor. Totes les juntes i cargols del camió xerricaven de dolor, i jo m’agafava on podia. Ja més endavant, ha amainat la velocitat i li he pogut preguntar « Però què passa? Com  és que has arribat tan tard?»
«Què passa? Doncs que han entrat a robar a la vall, ho han regirat tot i encara no han posat la carretera a lloc. Vés què passa!»
«Què vol dir que han robat a Vilafestuc?» he preguntat amb la mirada fixa a la distància infinitesimal entre la tartana i la cinglera.
«Deu fer cosa de quatre o cinc dies, tu devies haver marxat el dia abans, van aprofitar un matí que tothom estava més o menys distret i van entrar per robar a la vall. I ja saps com són aquestes coses, el que no van poder pispar ho van capgirar. No hi ha qui s’hi entengui, ara!»
«I és greu?»
«Han desaparegut tots els Centres d’Atenció Primària amb els metges i pacients d’aquell matí, les escoles de Castellfestuc i de la Colònia també però cap mestre ni alumne perquè eren d’excursió. Tampoc sabem què se n’ha fet de la Margalida Codonyac ni de la notícia que cobria en aquell moment. A la Bisbal em sembla que els falten les voltes del Carrer Gran i les festes majors, i a Festucdegel els han furtat l’electricitat!»
«Carai…» he replicat just quan el camió feia un gir brusc amb la part dreta del vehicle alçada i un soroll de trencadissa al darrera.
«Ui! Per si no fos prou, han mogut totes les cases al Carrer dels llimoners i la majoria encara no ha trobat la seva. S’han perdut dues hores i ara passem de les tres de la tarda a les cinc de cop. La vaca ara miola, el gat brama, l’ase escataina i la gallina no fa res, li han pres la veu, imagina’t tu si és greu!».
«I la policia què hi diu?»
«Diuen que és una conseqüència dels temps que corren, i que faran el que podran. Però ells també tenen els seus problemes que s’han quedat sense els vidres de les finestres i han perdut les insignes de tots els agents. Ja no saben qui és el cap i qui l’agent ras.».
En aquell moment hem travessat el Congost d’Hanníbal enmig de tot un dispositiu de grues i politges per recoŀlocar-lo i a l’entrada de Vilafestuc ens hem trobat un funcionari municipal. Li he comunicat el meu nom i adreça prèvia a l’atac i ell ha revisat uns papers.
«Sí, Encara és a lloc. Aquí té el tríptic amb el nou carreram improvisat que l’ajudarà a arribar a casa seva. Perdonin les disculpes». I ens ha fet un gest amb la mà per tal de prosseguir.
«On anirem a parar» ha remugat en Pere. «Si no han sabut mantenir el que teníem, com volen ara arreglar-ho?» i s’ha passat l’escuradents d’un costat de la boca a l’altre.