Un dia el sultà de Samarcanda reuní als arquitectes, filòsofs, pintors i poetes de la ciutat. Els parlà així:
« La nostra ciutat és bella, culta i admirada a tot el món. Els nostres minarets rivalitzen amb les muntanyes en alçada, i les nostres muralles ho fan en duresa. La nostra biblioteca és l’enveja dels alexandrins i els frescs dels nostres palaus són tan perfectes que no es diferencien dels paisatges naturals. Tot això ho hem fet a Samarcanda i per Samarcanda. Però ens falta la punta de llança, la imatge amb què identifiquin la ciutat. Un lloc que desperti tal emoció al viatger, que marqui el seu cor amb foc i així escampin la magnificència de Samarcanda a tot el món. Per això us he reunit tots aquí, perquè entre tots ens suggeriu aquest temple.»
Els primers en reaccionar foren els arquitectes. Parlaren de torres altes i primes amb miradors sobre la ciutat, de cúpules atzurs que emmirallarien el cel perquè el visitant no el distingís de la ciutat de Samarcanda. Després parlaren els poetes. Declamaren poemes d’amor, d’Aŀlà i de vida. Les paraules més belles, més musicals i profundes serien escrites a les parets del temple i guardades a les seves biblioteques en honor a la ciutat i al Sultà de Samarcada. I els jardiners descrigueren flors amb formes humanes, canals i rius d’aigua navegables que farien de la ciutat un tros de L’edèn a la Terra. Darrere seu vingueren els filòsofs, els astrònoms, els picapedrers i molts d’altres per mostrar com seria el gran temple de Samarcanda.
El Sultà els escoltava i estava complagut. Veia el foc del seu somni reflectit en els ulls dels súbdits. A tot, menys a un. En un racó Ahman Pesthpesr badallava ostensiblement.
«I tu, Ahman com faries realitat el nostre somni?» preguntà el Sultà.
«Oh senyor, porta d’Aŀlà a Samarcanda, crec que ni tots els poemes èpics, minarets, cúpules o flors d’aquest món poden crear una emoció tan i tan forta que els viatgers escampin a tot el món.»
«Així doncs què proposes, tu més conegut per jaure, beure i menjar que per les teves habilitats poètiques?»
« Si vós, ulls d’Aŀlà a la terra, m’ho permeteu, jo construiré el sentiment més fort que hom s’emportarà mai de Samarcanda» respongué Ahman i s’agenollà en reverència.
«Molt bé. Si el teu edifici aconsegueix vèncer la grandesa del nostre temple et faré cobrir d’or, però si és una altra de les teves bajanades et faré decapitar.» Exclamà entre encuriosit i enfadat el Sultà.
«Així sigui.»
Deu anys en que tots els arquitectes, picapedrers, jardiners, poetes, astrònoms, filòsofs, fusters i pintors treballaren per fer un temple que commocionés el món, i finalment s’acabà. Mentrestant Ahman cercà l’entrada al temple, hi feu un foradet i plantà una llavor que regava, cada dia, cinc minuts abans de dirigir-se a la taverna a fer passar les hores.
El dia de la inauguració hi hagué un festeig i tothom brindà per l’obra més impressionant que ha donat mai l’home. En ella, totes les disciplines humanes hi eren contingudes i el visitant només podia contenir la respiració. El Sultà feu cridar a Ahman i a un dels mercaders que aquell dia eren a Samarcanda de ruta.
«I doncs, viatger, què et sembla el temple, és o no és digna del teu cor?» preguntà el Sultà.
«Benvolgut senyor, he passejat pels salons plens de frescs i missatges filosòfics de tots els temps, i he plorat, rigut i la meva ment s’ha obert a nous coneixements. He hagut d’aguantar-me la respiració sota la cúpula d’un blau tan poderós que ni el cel pot igualar. He tingut vertigen dalt de les torres, i m’he commogut als jardins. Però tot això no es pot comparar amb la migdiada que he fet després de la vista sota l’ombra del festuquer que hi ha a l’entrada.»
És així com el Sultà cobrí a Ahman Pesthpesr d’or i des d’aleshores, tots els temples construïts a Samarcanda tenen, a l’entrada, un festuquer.
Vilafestuc 