No diguis res

No diguis res, de Patrick Radden Keefe i publicat per Periscopi és un llibre que hauria d’estar en boca de tothom, comentat, discutit i llegit. Tracta dels fets anomenats The Troubles que van succeir a Irlanda del Nord entre els anys 60 i 80 que van provocar la mort de més de 3000 persones.

El llibre té voluntat narrativa més enllà de la periodística. S’agraeix. Sovint els llibres periodístics o fins i tot algun d’assagístic exposen els fets, de forma ordenada, concisa i clara però sense la narrativa es converteixen en llibres difícils de llegir i per tan poc atractius. Això no passa aquí. Tot i el llenguatge sense filigranes i un narrador extern als fets, va desenllaçant la història de forma interessada.

El fil conductor és el segrest d’una mare de deu fills, Jean McConville, a casa seva per part de veïns simpatitzants de l’IRA Provisional. A través de la vida d’alguns dels seus fills i dels dirigents de l’IRA es va desembullant tota la història darrere dels Troubles, els atemptats i de la desaparició de gent a mans de l’IRA.

Però no hi ha voluntat de mostrar-los com a monstres, ni ignorants o bones persones. Al llarg de les pàgines va retratant personatges i més personatges, entre IRA, fills de la segrestada i militars britànics que són uns idealistes sense brúixola, gent que només ha seguit el corrent, o sí, sàdics amb oportunitats.

L’inici dels Troubles se situa en una marxa pacífica de catòlics que va desembocar en uns aldarulls on l’IRA, que apostava per una via cívica i política al conflicte, es va veure superada pels grups protestants i una policia britànica que va preferir mirar a un altre costat. Al llibre queda clar que és un conjunt de males decisions, en un escenari d’equilibri inestable, el que converteixen una societat dividida en una societat en guerra.

Al final el verí penetra tan endins de tots els estaments que es fa difícil d’arrencar-lo. Però així i tot es va fer. El llibre no acaba aquí, però, perquè després del que va ser una guerra arriba la post-guerra de traumes irresolubles, de reconstruccions impossibles i posa un crit d’atenció a la situació actual: s’ha aturat la guerra, però no ha cicatritzat el trauma. I un dels traumes més forts de la societat Nord Irlandesa és que se’n va fer de Jean McConville.

El llibre no pretén donar-nos una visió global dels Troubles. Primer perquè gira entorn aquest segrest i qui en va formar part de manera directa o indirecta: fills, IRA, policia irlandesa, exèrcit britànic, etc. L’altre motiu és que l’autor s’expressa a través de les paraules dels protagonistes. Veiem què pensaven, què creien i com es justifiquen els protagonistes, amb pinzellades de l’autor sobre els actes o contraposant opinions d’uns i altres. Visitem els mateixos personatges al llarg dels anys i veiem com evolucionen, com canvien. Només els veiem, com un narrador càmera. Res més. Sense conclusions, si excloem la seva teoria sobre el final del segrest a Jean McConville (espòiler: no acaba bé).

Al final tot sembla com un retorn a la situació prèvia als Troubles, però amb les dues parts havent après la lliçó. Britànics i ulsterians protestants no poden estrènyer tant als catòlics irlandesos i els catòlics a favor de la unificació d’Irlanda no poden sortir dels canals establerts per l’Estat. Un retorn a un nou equilibri inestable.

Jo n’he tret algunes conclusions. La primera que el caldo de cultiu del terrorisme és la pobresa i la falta de perspectives de futur (Belfast als anys 60 del XX era un pou d’atur) i que s’expressa segons els conflictes de cada societat. La d’Irlanda del Nord era l’exclusió dels catòlics de cultura irlandesa de la vida pública.

Una altra conclusió és que aquest tipus de terrorisme s’ha acabat, no només pel terrorisme global de caràcter islamista, sinó per la mateixa dinàmica interna. Per tal de mantenir una estructura has de tenir un gruix de població a favor dels teus postulats i hi treballi a favor amb un silenci. Però precisament a llarg termini el terrorisme destrossa la vida d’aquesta gent que ja només pots mantenir a còpia d’extorsions, por i més violència desviant-te de l’objectiu i perdent-los a poc a poc.

Una tercera és que un Estat fort té moltes eines per evitar que a curt termini el terrorisme guanyi. Ja no només policíaques. Exèrcit, centres d’intel·ligència, mitjans de comunicació. No es pot declarar la guerra a un estat ben estructurat. Té la capacitat de resistir i en el seu cas resistir és vèncer. El terrorismes d’estat és inacceptable? Envies quatre persones a la presó, canvies el govern i tot continua igual. L’Estat no se’l combat amb les armes de l’Estat.

L’última conclusió és lingüística. Des de Catalunya sempre hem presentat el cas irlandès com un fracàs: han aconseguit la independència però no han salvat la llengua. En canvi els irlandesos ho presenten com una victòria. Han sabut agafar la llengua anglesa i adaptar-la a les seves necessitats fins al punt de diferenciar-se dels britànics. Suposo que l’existència de grans escriptors en llengua anglesa irlandesos i orgullosos de ser-ho hi ha ajuda.

Doncs res, tots a llegir-lo! Que val la pena!