Notes sobre videojocs.

Algú va inventar el pacman per CEF

Els videojocs tenen mala fama. Només cal veure com interpreta la societat «normal», és a dir, els Tap i acòŀlits, el fenomen League of Legends i e-sports. Els que «juguen» son gent que no ha acabat de créixer, que li falta alguna cosa, l’amor d’una parella, inteŀligència emocional o senzillament un cargol. La família no n’ha sabut i desperten llàstima. Els jugadors de videojocs són gent que no sap aprofitar la joventut. Però al món occidental on cada cop hi ha menys joves, com tot el que és rar, es converteix en un mite. Divinitzem la joventut. La noiesa és el nostre jardí de l’Edèn que no vam saber aprofitar quan la teníem. Per tot això vestim a la mainada de postadolescents amb samarretes d’AC-DC o Ramones, els pintem els cabells de colors i els ensenyem que la vida és joc. Perquè han de viure l’anhelada joventut.

Ja tindran temps de responsabilitzar-se, que siguin lliures, els diem. Experimenteu! Jugueu! Però en realitat no els ensenyem a jugar. Els mamífers, tots, juguen quan són cries i encara estan a càrrec de les mares. Els petits juguen a barallar-se, a caçar escarbats o a colpejar-se uns als altres amb el front buit de banyes, encara. Aprenen les regles bàsiques de l’adultesa. Simulen el món. Per créixer més forts. La idea primordial del joc. I, nosaltres, mamífers ens imaginem els nostres esquitxos jugant a pares i mares, a atrapar, xarranques, cavalls-fort, pica-paret o a muntar cabanes on fos.

I teniu raó, així ha sigut durant generacions. Segles i segles d’estancament en l’R+D+i de la ludificació. Mig imperi romà ja va jugar a perseguir gats amb esquellerincs. Eren jocs divertits que endurien l’ànima i sumàvem experiència. Arribava una època que s’acabava, però. Et feies adult i paraves de jugar per necessitat, perquè el joc es feia realitat. Havies après a fugir, a coŀlaborar, a saltar o a descobrir qui era fort i qui no. Érem –som– animals. O això volíem creure.

Però els adults, els humans, també juguem. Fabriquem déus de pedra, ens expliquem històries, associem aquests déus als nostres actes del dia a dia. Trepitgem una merda amb el peu esquerre duu sort (+5 en qualsevol tirada), però les esquivem a salts de cavall als carrers de la ciutat; el paraigua no es pot obrir a l’interior (-1 en un dau de 20); la bossa no pot anar a terra i els primers duros guanyats amb esforç s’han de guardar perquè crien. Fem altars, pessebres que cuidem, cantem i somniem que tot això sumarà punts d’atzar. Ser adult és anomenar el joc amb un altre nom.

Un espavilat va dir que no érem els Sapiens, sinó els Homo Ludens, però som l’animal que s’avorreix i quan algú s’avorreix innova. Va amb el nostre estil de vida. Inventar noves formes de matar el temps. Hem millorat els cereals, les coves, els mitjans de transport, la llum, el clima. Hem fabricat l’art, ens emociona, ens interpeŀla (com bavejo amb aquesta paraula) i ens entreté. Faltava un pas següent, el joc.

Això són els videojocs. Un nou pas, més enllà de les cabanes, les pistoles de mans i els cavalls de cartó. El joc emula el món i l’expandeix. Ara podem jugar a mares i pares i triar el sofà de casa i la feina; alcalde de qualsevol ciutat del món, soldat, rei, dictador, pilot de curses, porcs espins blaus o manyans menja bolets. Podem ser el que vulguem.