Barcelona, maig de l’any 2222. El món celebra l’efemèride dels 24 i a Catalunya un jove doctorant de filologia romànica presenta la seva tesi doctoral: «Desarrollo histórico de la lengua catalana. Años 2000-2050». En aquesta tesi docta, llarga, feixuga i sense gaire interès públic, el noi, aprenent d’escriptor analitza com va evolucionar la llengua catalana la primera meitat del segle XXI. Les seves conclusions són clares. La llengua catalana duia tres segles d’hibridació més o menys fructífera, però les últimes cinc dècades indiquen el seu declivi i substitució definitiva per un dialecte del castellà. En la secció sobre la història social del país, analitza com Catalunya, després de la independència, considera que ja s’ha salvat la llengua i té un renaixement de literatura en català. Però que aquest renaixement sembra la llavor de la dialectalització al castellà, ja que aquest renaixement va carregat amb expressions, sintaxi i vocabulari provinent del castellà. La fi, ja aleshores era inevitable. Ho argumenta amb fragments de noveŀles i poesies cada cop més indestriables del castellà i n’extreu el procés de dialectalització que ell anomena castelano.
Barcelona, maig de l’any 2222. El món celebra l’efemèride dels 24 i a Catalunya un jove doctorant de filologia catalana presenta la seva tesi doctoral: «Anàlisi històrica de la llengua. Anys 2000-2050». En aquesta tesi docta, llarga, feixuga i embafadora, el noi, aspirant a professor associat permanent analitza com va evolucionar la llengua catalana la primera meitat del segle XXI. Les seves conclusions són diàfanes. La llengua catalana aconsegueix, amb la independència de la nació, un nou estatus social i té un renaixement de les obres en català. Des de les institucions es crea una nova gramàtica catalana depurada de castellanismes. Argumenta com aquesta depuració va tenir dos vessants, en un costat la substitució per sinònims que sonessin més catalans i l’acceptació de neologismes directament de l’anglès. Ho argumenta amb fragments d’obres plenes de castellanismes actualment incomprensibles pels catalanoparlants i com desapareixen en el temps.
Barcelona, maig de l’any 2222. El món celebra l’efemèride dels 24 i a Catalunya un jove doctorant de filologia catalana presenta la seva tesi doctoral: «Anàlisi històrica de la llengua. Añs 2000-2050». En aquesta tesi docta, llarga, feixuga i avorrida, el noi, aspirant a becari vitalici analitza com va evolucionar la llengua catalana la primera meitat del segle XXI. Les seves conclusions són òbvies. La independència catalana aconsegueix que la llengua catalana tingui un nou estatus social i hi ha un renaixement de les obres en català. Aquesta Segona Renaixença conclou amb una nova gramàtica catalana convergent amb les noves formes del català i accepta mots i sintaxis castellanes que fins aleshores eren considerades barbarismes. Ho argumenta amb un apèndix ple de cites que mostra una pressió de la llengua castellana decreixent fins a finals dels 2040 on el principal focus de neologismes catalans no és el castellà sinó l’anglès i fins i tot el xinès.
Barcelona, maig de l’any 2222. El món celebra l’efemèride dels 24 i a Catalunya un jove doctorant de filologia antiga presenta la seva tesi doctoral: «语言的历史分析。 2000-2050 年». En aquesta tesi docta, llarga, feixuga i avorrida, el noi, aspirant a funcionari lingüístic analitza com va evolucionar la llengua catalana la primera meitat del segle XXI. Les seves conclusions són determinants. La independència catalana aconsegueix que la llengua catalana tingui un nou estatus social i hi ha un renaixement de les obres en català que queda estroncat per la guerra mundial i la victòria xinesa que substitueix la llengua pel mandarí. Aleshores inicia un nou procés d’hibridació a punt de ser culminat a mitjans del segle XXIII. El pobre jove doctorant de filologia antiga suspèn l’examen de funcionari per «dificultats en la parla».
Barcelona, maig de l’any 2222. Ningú al món celebra l’efemèride dels 24 ni cap jove doctorant de filologia presenta la seva tesi doctoral. La guerra mundial ho va arrasar tot i els habitants del que era Catalunya prou feina tenen en sobreviure per escriure tesis doctorals doctes, llargues, feixugues i inútils. Un jove aspirant a persona descobreix que no necessita els dits ensalsitxats de les mans per agafar un punxó amb el peu i deixa marques en una tauleta d’argila. Pinta una rata però sembla un gos.
Vilafestuc 