Un dia el sultà de Samarcanda reuní als arquitectes, filòsofs, pintors i poetes de la ciutat. Els parlà així:
« La nostra ciutat és bella, culta i admirada a tot el món. Els nostres minarets rivalitzen amb les muntanyes en alçada, i les nostres muralles ho fan en duresa. La nostra biblioteca és l’enveja dels alexandrins i els frescs dels nostres palaus són tan perfectes que no es diferencien dels paisatges naturals. Tot això ho hem fet a Samarcanda i per Samarcanda. Però ens falta la punta de llança, la imatge amb què identifiquin la ciutat. Un lloc que desperti tal emoció al viatger, que marqui el seu cor amb foc i així escampin la magnificència de Samarcanda a tot el món. Per això us he reunit tots aquí, perquè entre tots ens suggeriu aquest temple.»
Els primers en reaccionar foren els arquitectes. Parlaren de torres altes i primes amb miradors sobre la ciutat, de cúpules atzurs que emmirallarien el cel perquè el visitant no el distingís de la ciutat de Samarcanda. Després parlaren els poetes. Declamaren poemes d’amor, d’Aŀlà i de vida. Les paraules més belles, més musicals i profundes serien escrites a les parets del temple i guardades a les seves biblioteques en honor a la ciutat i al Sultà de Samarcada. I els jardiners descrigueren flors amb formes humanes, canals i rius d’aigua navegables que farien de la ciutat un tros de L’edèn a la Terra. Darrere seu vingueren els filòsofs, els astrònoms, els picapedrers i molts d’altres per mostrar com seria el gran temple de Samarcanda.
Continua llegint
