Un savi molt savi

Expliquen que fa molts i molts anys, Un savi molt savi vivia a l’antiga Pèrsia, prop de Samarcanda. Era erudit en les arts astrològiques, matemàtiques i artístiques i fins i tot tocava amb destresa la xeremia els dies de festa major. Era un savi tan savi que els governants el consultaven sovint pels quefers de la ciutat, fins al punt que els samarcandins exclamaven «tal i fa Califa, khan, emir o visir mentre hi hagi el savi molt savi».

Un bon dia, mentre mercadejava un intercanvi de vi i espècies especialment complicat amb un comerciant poc generós, el savi molt savi es va adonar que els fills de l’home jugaven amb unes peces sobre unt tauler. Va oblidar completament el negoci del vi i les espècies i es va centrar al joc infantil. Els nois movien les peces seguint patrons, ara un ara l’altre. Va preguntar al comerciant, que li va explicar que era un joc nou, molt popular a l’Índia. Sense regatejar ni un quartà de vi, va fer-se amb el taulell i les peces. Els escacs arribaven a Samarcanda.

El savi molt savi es va obsessionar amb el joc. Seia sota l’ombra d’un festuquer que tenia al jardí de casa, amb l’escaquer al davant, sense atendre les obligacions de la llar ni de la ciutat. Jugava i jugava amb qui es presentés a casa, fossin d’orient o d’occident i bandejava tot aquell que no sentia el mateix interès que ell pel joc. Aviat va córrer el rumor que el savi molt savi no dormia ni menjava, davant del tauler. Que aquell joc vingut d’Orient l’havien construït uns Jin per fer-lo embogir, gelosos de la grandesa i bellesa de Samarcanda.

Fos obra de Jins o d’un astut rei hindú, el fet és que aquell any la regió va patir males collites i es va estendre la guerra. Sense els consells del savi molt savi, ni en la diplomàcia ni en la guerra, totes les decisions que prenia governant de la ciutat acabaven en desfeta fins que després d’un setge especialment virulent, el califa de Bagdad va conquerir Samarcanda pels àrabs i es va emportar la meitat dels seus vilatans com a penyora.

A Bagdad els habitants de Samarcanda foren condemnats a no sortir de la ciutat ni a comerciar. Malvivien confinats al barri més pobre de la capital de l’Imperi abandonats per tothom, entre ells el savi molt savi, que s’havia muntat un escaquer i seia a la porta d’una casa modesta, capcot, esperant contrincants. Fou així com el va reconèixer el visir del califa un dia que passejava pels carrers de la ciutat  i se’l va emportar al palau del Califa.

El Califa en veure’l no es podia creure que l’home fos el savi molt savi de Samarcanda. Barbut, amb ulls enfonsats, mal vestit i ple de ronya no tenia la presència que tothom atribuia a un savi molt savi, i li va demanar que demostrés la seva vàlua durant un any. Que a canvi el trauria de la misèria on vivia. El savi molt savi va dir que ho faria a canvi d’una petició molt senzilla. Prengué el tauler d’escacs que duia sempre amb ell i digué:

«Només vull que a canvi dels meus consells empleneu un gra de blat a la primera casella, dos a la segona, quatre a la tercera, i així fins arribar a l’última, i que Al·là sigui testimoni de la promesa.»

El Califa hi accedí de seguida sorprès d’una petició tan mundana i el savi molt savi va aconsellar al Califa durant un any, fent-lo créixer en renom i en riquesa. Passat aquest temps el savi molt savi es va presentar davant del califa per tal que li satisfés la promesa i aquest va ordenar al seu tresorer que donés al savi tot el gra que havia demanat.

Gran fou la sorpresa quan el tresorer va explicar que no tenia prou grans de blat per cobrir el tauler i que la petició del savi molt savi era inassumible. El califa no se’l cregué i va buscar consell als altres savis de l’Imperi i tots arribaren a la mateixa conclusió. No hi havia prou grans de gra a tot l’Imperi per cobrir la petició del savi molt savi. El califa, desvalgut, no sabia com salvar-se’n. No podia trencar la promesa per por de la Ira d’Al·là i tampoc podia complir-la. Estava atrapat.

Aleshores el savi molt savi es va tornar a presentar davant del califa i li va feru na nova petició: A canvi d’alliberar-lo a ell de la promesa, ell havia d’alliberar els habitants de Samarcanda i poguessin tornar a la ciutat. «Llibertat a canvi de llibertat», va dir.

I així fou com gràcies a la comprensió del creixement exponencial, el savi molt savi va alliberar els habitants de Samarcanda de la presó de Bagdad.