Escric aquestes línies perquè Solo de Viola ha passat davant meu com una ratxa de vent que s’endú el tendal, la cadira i et llença el vermut a terra i et quedes preguntant… què ha sigut això?
El llibre s’inicia amb un «excusatio» de l’autor. L’autor és un autor fictici inventat per l’autor real en un moviment literari que ell mateix anomena postexotisme. Per algú com jo que no havia sentit anomenar mai Antonie Volodine o Iakoub Khadjbakiro és força indiferent i em va fer aixecar la cella. M’agrada que els autors vulguin parlar amb mi, però no m’agrada que justifiquin les coses.
Des de la primera línia aquestes reticències es van fondre a cop de vent. Perquè la història és un cop de vent. La noveŀla és una cursa de 1500 metres, ni massa curta per ser un conte que en tres paraules estàs ubicat ni una marató on el que importa és el fons. Però, tot i això, hi ha fons, detalls i el ritme és de tramuntanada de febrer a les Alberes.
La història ens explica la vida d’uns habitants d’un país sota el règim dels frondistes, uns feixistes vestits de caqui que fan i desfan seguint la «voluntat» del poble mentre el poble ajup el cap i sobreviu com pot. La història fa girs sorprenents quan el que podria ser una metàfora es tracta com real: els frondistes tenen odi als ocells que en molts moments aparenta ser una metàfora dels immigrants, però en altres moments, no, els immigrants tenen plomes i ales i volen pel cel… i són ocells.
El llibre sembla deambular de personatge en personatge fins que de sobte t’adones que les històries han trenat un fil conductor que duu al final que, com tot en aquell llibre, sembla previsible sense ser-ho. Perquè quan tot desemboca a un punt, flaix, s’escapa com el vent pel cantell de la porta i et deixa un bon regust de boca…
A mi m’ha recordat molt una altra història, també una noveŀla curta, molt bona de Mònica Batet: Neu, Ossos blancs i alguns homes valents que altres i a No et miris el riu. Unes altres noveŀles curtes i denses a la vegada. De les que valen la pena.
El llibre el trobareu a La Segona Perifèria.
Vilafestuc 