L’estació Invisible

Si sortiu del poble de Vilafestuc per la carretera comarcal entre camps de festucs i llimoners veureu un espai on tot indica que hi ha d’haver una casa. Les heures s’enfilen per parets invisibles, i quan plou, l’aigua s’escola pels costats marcant la silueta d’un casalot. És l’antiga estació del Transfestucà, el tren de la Vall de Festuc, i és una de les famoses estacions invisibles.

La història comença amb el ferrocarril i és paral·lela a la de moltes altres viles del nostre país. Durant els anys de la revolució industrial, els burgesos barcelonins decidiren obrir colònies a les comarques interiors catalanes per tal d’aprofitar l’energia hidràulica, i la mà d’obra no sindicalitzada per tal d’engegar una fàbrica d’indianes o variants. El transport de les matèries primeres amunt i les peces acabades avall es feia gràcies al tren que connectava la capital amb els pobles més remots. El Transfestucà era un d’aquests carrilets. Entrava a la vall pel Congost d’Hanníbal, pujava el Port de la Clova i acabava el recorregut a la Colònia Festuc després d’haver fet parada a Llimonyà, Vilafestuc, la Bisbal de Festuc i Castellfestuc. El comboi tingué una etapa d’esplendor a finals del segle XIX, quan arribà a tenir una freqüència d’un tren cada hora.

Desgraciadament, com tots els carrilets de l’època, fou arraconat amb l’arribada del segle XX i el vehicle rodat. Els vilatans abraçaren amb ganes les noves tecnologies i ben aviat una carretera substituí la ruta que feia el tren. Les vies de mica en mica anaren agafant rovell i les males herbes amagaren definitivament el camí per on passava el ferrocarril. Només quedaren dretes les estacions, que sense viatgers ni trens foren abandonades i oblidades fins que un dia desaparegueren del paisatge. Hi ha gent que diuen que vingué el mag Houdini i les envolcallà amb una manta que fa tornar les coses invisibles. D’altres parlen de miracles o de química reactiva. El fet és que tothom sabia que eren en algún lloc però ningú les veia fins que un pagès hi xocà amb el seu carro. Des d’aleshores son una de les grans atraccions de la vall. Legions de turistes venen a fotografiar les estacions invisibles i es meravellen que un fenomen així no provoqui l’atenció dels vilatans. Els vilafestucans, però, s’ho prenen amb més realisme i solen comentar que “si les teníem oblidades, és normal que acabessin sent invisibles“.